La destinació de Tòquio blues.

Recorde unes línies d'Antonio José Rivas que diuen: "El destí no és altra cosa que el que es troba condensat en la infància". I el que em fa recordar és la recent lectura d'una gran novel·la del japonés Haruki Murakami (Kyoto, 1949) que tracta, entre altres coses, d'aquest pas que es dóna de l'adolescència a la joventut, el moment en la vida que els éssers humans dediquem per primera vegada a la recerca del sentit de la nostra existència en el món.

Podem indentificar perfectament tres obsessions de Murakami en aquesta novel·la: la mort, el sexe i l'amor. La mort apareix sempre sobrevolant els caps dels personatges, com una amenaça latent. Fa la impressió que en qualsevol moment la mort acabarà amb el personatge a qui li seguim la pista.

Per què -podríem pensar- tants suïcidis en una sola novel·la? Pot ser perquè la novel·la tracta precisament dels problemes de la joventut, que és quan els conflictes emocionals estan a l'ordre del dia, o potser perquè està ambientada en els seixanta, una època en la qual Japó amb prou feines es recuperava dels estralls de la guerra i els conflictes socials afectaven d'alguna manera en la consciència de l'individu. Però deixem-ho aquí, que no sóc antropòloga ni sociòloga... Pot ser al Japó el suïcidi no és una costum tan extraordinària com a Occident.

Amb el sexe passa el mateix que amb la mort a Tòquio blues. Hi ha una bona dosi de sexe a les seves pàgines, i de molt variada índole, a part del tradicional: sexe lèsbic, sexe oral i sexe entre persones d'edats distants. Però molt poques vegades en una novel·la trobem aquest tema tractat d'una manera tan neta, tan natural i tan sense prejudicis. En cap moment es percep que l'autor hagi intentat ficar fos com fos, amb un interès extra-literari, totes aquestes escenes en el seu llibre.

Podria adaptar les línies de Rivas i dir ara que el destí no és altra cosa que el que es troba condensat en l'adolescència. Perquè aquesta novel·la tracta d'això, del que es viu en l'adolescència i del que cal deixar ancorat en l'adolescència per seguir vivint.

Podria també dir -com Rodrigo Fresán- que la lectura d'aquesta novel·la és additiva i que l'estil de Murakami té alguna cosa d'hipnòtic, com la música dels Beatles, i podria, finalment, assegurar com ho vaig fer al principi, que Tòquio blues és una gran novel·la, però està clar que això és només una opinió particular; no obstant, no és dels tipus de novel·les que m'agraden llegir.

Frases favorites:

"La mort no s'oposa a la vida, la mort està inclosa en la nostra vida."

Mati.

El nom del vent.

Vaig pecar d'il·lusa i vaig acceptar llegir-ho pensant que era autoconclusiu. Error meu, per descomptat. El llibre diu continuarà al final, en cursiva i sota la risotada de l'editor que ha d'estar explicant els bitllets. La novel·la està escrita amb un estil agradable, sense girs rebuscats ni ambicions literàries profundes, utilitzant una tècnica de dos narradors superposats que li atorga ritme de diàleg i d'històries paral·leles. I malgrat la meva impaciència i intolerància amb les sagues fantàstiques en format de maó, és un llibre que encanta des del principi i que val la pena llegir.

La història comença pel final i que comenci pel final és rellevant. És el més rellevant del món, perquè ens diu a crits que passi el que passi en la seva història, el personatge principal, Kvothe, seguirà vivint aventures fins al moment mateix en què comença aquesta història. És una garantia que dóna seguretat en llegir, però que al mateix temps m'omple d'ansietat. Al llarg del llibre repeteix el truc, aquesta vegada avançant parts de la història sense explicar-les realment, i enganxa al lector en aquest joc per saber com ocorrerà allò que va ser enunciat amb prou feines. Una espècie de cliffhanger descafeïnat, molt apropiat per a l'estil narratiu.

El mètode dels dos narradors funciona perfecte aquí. Un narrador heterodiegètic deficient , que explica els fets entorn de la cantina i els personatges que en ella interactuen; i un narrador homodiegètic protagonista, Kvothe, que explica la seva història des de la seva infància i llança aquests detalls d'esdeveniments que no coneixem i que lliguen al lector a continuar llegint. Tots dos narradors s'intercalen i queda clar en cada escena quina narrador és el que mana.

La història narrada per Kvothe clarament està encadenada als fets dramàtics que ocorren al seu voltant en temps real. Dues històries paral·leles, dos narradors amb característiques diferents. Una història composta per estructures predictibles però que al final sorprèn. Ben escrita, ben assolida. Agradable de llegir. Des del principi se sent empatia amb aquest noi feliç que cau en la més aterridora agonia. Dóna esgarrifances.

Fou una bona lectura i per a goig de l’editor compraré el segon llibre; sols exigeixo que siga tan bo com el primer.

Ja sé què demanar als reis mags; el segon llibre de la saga i un separador bonic. ;)

Mati.

UN GRAN KING

O la prova irrefutable que Stephen King és un gran escriptor.

Part d'una gran idea (hight concept, en diuen) que es ramifica, senspre cap a dins, en altres idees més poderoses i menys evidents que conformen una potent reflexió sobre tot allò que importa en aquesta vida: l'amistat, l'amor, la por, l'odi, la vergonya, l'honor, la vida, la mort...

Mantenir una trama de cos tan limitat sense acudir a traïcions ni redundàncies és mèrit de King, un escriptor que treballa amb material morbós per acabar descobrint veritats (com punys!) sobre la naturalesa de l'ésser humà.

Àcida, nihilista, perspicaç, però també compassiva i extremadament atent als detalls, la seua ploma construeix personatges que acaben transcendint la seua carn d'arquetip per revelar-se en tota la seua desconcertant humanitat, amb les seues llums i amb les leues ombres, amb els seus èxits i amb les seues misèries.

La progressió dramàtica és perfecta i l'entramat psicològic dels personatges està traçat amb veracitat i intel·ligència. No hi ha concessions de cara a la galeria, no hi ha humor "hooligan" ni gratuïts colps d'efecte.

Un llibre profund i terrorífic, dels que et remouen per dins.

El millor que he llegit del seu autor.

Mati.