Dia de sensacions
noves...
Des de ahir
esperant en ganes este matí per poder estrenar el neoprè i poder, per fi, saber
que és nadar a la mar. M’estarà bé el neoprè? Serà perillós endinsar-se tant?
Ja sabem quan entremaliada pot arribar a ser la naturalesa i no sé si m’acceptarà
en els braços oberts... Me desorientaré?
Neoprè al coll i cap a Xilxes. Ixe cotxe deu ser el de Lara; si, és ella.
Ens vestim amb
ells, que passada! Deixem les bosses al maleter i decidim on començar a nadar,
iniciem a l’escullera que es troba a l’esquerra del mirador i anem fins a l’altra
que es troba a la dreta d’aquest; després, tornem al punt d’inici.
Anem entrant poc
a poc, estic pendent de les sensacions que vaig experimentant. Eu, està
fresqueta l’aigua (ni m’arribava als talons), però tal i com vaig entrant veig
que el neoprè fa el seu paper; me preocupa un poc perquè note amarat el
banyador de baix, però no tinc la més mínima sensació de fred; que bé que
estiga Lara per dir-me que tot està sent normal.
Bé, ha arribat l’hora!
A nadar s’ha dit! Me fique a l’esquerra de Lara per poder anant vore-la cada
vegada que trac el cap per a respirar per la meua dreta. Veig que no m’ha
costat molt agarrar la martingala, tampoc estic molt desorientada ja que puc
vore la costa. La sensació de llibertat és increïble!
Lara me va explicant que no m’aprope
molt al mirador i que me vaja obrint un poc més no vaja ser que ens vejam
arrastrades allí... Completem el recorregut en un sentit en uns 10 minuts, ara
toca tornar. Perfecte, anem allà doncs!
Me caguen la mar
salada, mai millor dit! Antes no ho notava però ara... al respirar les ones me
foten en tota la cara! Aixina que als segons havia decidit: trac el cap per a
respirar –però no respire- mire si ve una ona... no ve! Aire, tot per a mi!
Trac el cap de nou per a respirar –però no respire- mire si ve una ona... ve
una! Astreny i amaga el cap!
A quina altura devem d’estar? Ara estic fatal orientada, ja que al respirar
sols veig un abisme d’aigua i no la costa; i Lara? A val, ací hi ha un punt
groc, és ella. I ara on està? A la meua dreta. I ara? A la meua esquerra. I
ara? Just davant meu. Estic fent tota l’estona ziga-zaga? Que roïna està l’aigua
salada, jolin...
Val, pareix que
ara vaig millor, m’he “acostumat” ja a no respirar sempre que vullga, a que les
ones me peguen a la cara, a no saber on estic, etc... Però, fi del trajecte! Un
poc tard li he pillat la destresa.
Ens apropem a la costa en línia recta, ja toque terra en la mà, m’adrece. Ai
mare, me desequilibre, i les corrents ací no son per a tant... És que estic un
poc marejada, però mentre nadava no notava res d’açò. I és que fer-vos conter
que anem nadant en la mar en un vaivé constant. En menys de 20 segons se me
passa està sensació. Bé.
En general, ha
sigut agradable, i la sensació de llibertat al principi m’ha encantant. Sort
que no he anat sola i a Lara li ha paregut bé vindre en mi i suportar-me.
En el fons dels estanys
