La
tele-democràcia confia la conducció del govern d'un país a conductors que no
tenen permís de conduir (Giovanni Sartori).
La televisió s'ha
convertit en un negoci gegantí. Els ingressos dels canals de televisió a
Espanya, fa ja deu anys, van ser superiors, per exemple, al pressupost que
tenia el Ministeri d'Educació, Cultura i Esport. Això vol dir que les cadenes
de televisió mouen més diners que nombrosos departaments de l'Administració. I
vol dir també que el que aquestes cadenes busquen no és promoure projectes de
comunicació amb fins socials, sinó mercantils. Per això, no ofereixen a l'espectador
una cosa que li puga ser útil, bell o bo, sinó alguna cosa que puga consumir el
major nombre possible d'espectadors, encara que siga inútil, lleig i dolent. La
televisió del segle XXI és un gegantesc circ que només està al servei del
negoci.
Té més llibertat
per decidir un directiu d'un trust multimèdia que tinga cadenes de televisió i
portals d'Internet que un cap d'Estat d'un país de grandària mitjana. Qui pot
contra aquest poder? Ni tan sols una potència militar, perquè les potències
militars s'assenten sobre tecnologia electrònica i crèdits internacionals.
Hi va haver un
temps en què l'objectiu de la comunicació era fer arribar les idees de la
cúspide (una elit intel·lectual selecta) a la base, per tal d'elevar el seu
nivell. Però, quan l'objectiu ja no és propagar idees, sinó guanyar diners, la
comunicació es fa "horitzontal". La cultura es fragmenta. No
s'ofereix "el que val", sinó "el que agrada".
La televisió no
és una eina neutra, sinó que imposa una forma de veure la realitat i d'alterar a
la seva manera. Amb un efecte arrasador, s'implanta formes homogènies de
vestir, de pensar, de viure i de sentir. No hi ha pitjor tirà que el que
aconsegueix que l'esclavitud sigui confosa amb la llibertat.
Moltes persones
evoquen amb nostàlgia el món anterior al televisiu, en què els nens llegien
llibres, practicaven jocs físics, tenien grans somnis i parlaven o sentien
parlar a la gent gran durant el dinar de la família reunida.
A poc a poc, el
nou aparell, aparentment inofensiu, va ser ocupant un espai a les llars.
Llavors es va deixar d'escoltar aquest silenci singular que donava peu a la
conversa, a la transmissió oral d'experiències entre els diversos membres de la
família, el que fins llavors havia constituït la font primària de socialització
dels membres més joves. Com pot avui ser important l'avi en una societat on no
s'escolta?
De l'educació que
ara rebin els nens dependrà el tipus de societat que tindrem d'aquí a uns anys.
Els docents afirmen que el que aconsegueixen en sis hores de classe es veu
arruïnat per dues hores de televisió.
El nen ha de
veure la televisió acompanyat d'un intèrpret que li expliqui el que està veient
i que amplie els models que li proposa la tele. No hi ha pitjor mainadera que
el televisor.
L'afany
d'entendre'ns i entendre el món que ens envolta, pot proporcionar respostes
suficients per poder descobrir els camuflats enemics que pretenen entorpir la
nostra marxa.
