Ha arribat ara a les meues mans esta noticia.
M’acontentaré infinitament infinita que els nostres germans ortodoxos no accepten la data que es vol fixar per a Pasqua i que continuem com sempre: a la ventura de la lluna.
Segons nosatros, els catòlics, sembla que hi ha un consentiment, refusar a una tradició de tres milenis.
Sense adentrar-me en la teologia, me disgusta la mutació, per motius artístics i poètics.
Cóm pot ser lo mateix celebrar la Passió baix la inmensa lluna de Parasceve, la mateixa que va platejar les oliveres i els rius d’aigua i sanc del rostre del Nostre Senyor a Getsemaní, que en qualsevol atra nit?
Cóm pot ser lo mateix estar fusionats en l’armonia i en el compàs de la naturalea, quan se li oferia a Déu les resses al començament de la primavera d’estiu?
Cóm pot ser lo mateix dependre de “la primera lluna plena de primavera d’estiu, conforme els cossos celests: terra, sol i lluna” si això és virtuosa poesia?
Comprenc que la unió dels cristians és molt important i la disputa és notoria, pero ixa discòrdia no ve pel dia de Pasqua (sols cal esperar la Tercera Roma i tot millorarà).
“Fidascuentas”, que no m’agrada gens això de tindre que canviar una usança llitúrgica atàvica.
Segurament les delegacions de festejos d’ajuntaments, restaurants, etc. estarien ben contents i satisfets de que tot estiguera “ordenaet” i no dependre de llunes i llunàtics. Ademés podrien planificar divertiments sintètics, llògics, electrònics, analítics, etc.
Doctors té el catolicisme i apencarem en el crebant artístic i poètic si algun dia la idea es materialisa, perque una cosa no es mereix discussió ni dialèctica, ni llunes ni estreles: qui guia les nostres vides és Crist.
Oriens, splendor lucis æternæ et sol iustitiæ
