L'atre dia, fullejant les rubaiyat recentment editades de Fernando Pessoa, vaig considerar que, entre les que he llegit, esta és la meua preferida:
Dos veces al año, dice quien lo sabe,
en Nishapor, donde mi mundo cabe,
florecen las rosas. ¡Que sobre mi sepulcro
ese doble milagro nunca acabe!
Coneixent-me, algú que atre pensarà que la trie perque el món de Pessoa cabia en Nishapor, com també el meu món cap, i més, en la meua habitació i els seus voltants. Me fascina per ixe anhel d'inmortalitat. I s'ampara a les roses florides dos vegades a l'any.
És més que suficient milacre: és doble. Que ve a ser una inmortalitat autèntica ho demostra ixa paraula elegida: milacre. Té el seu aroma.
