Aquesta novel·la
em va ser recomanada i vaig començar a llegir (innocent de mi), i en acabar
finalment, no es pot sinó sentir una mena de insípida indigestió d'informació.
Positivament la
novel·la està plena, o millor, "saturada" de dades interessants,
nocions històriques, noms, paraules i obres que no deixen de despertar
l'interès i curiositat sobre el món de l'esoterisme, les societats secretes,
les conspiracions, els moviments espirituals ,etc. És com una sopa d'informació
i una amalgama de dades curioses.
Des del principi
del llibre i durant unes quantes pàgines l'autor ens enreda en un galimaties
lingüístic del qual, que no sé si és intencionat o no, només pocs valents
disposats a afrontar grans reptes literaris, surten indemnes. No és la primera
vegada que em donen ganes de deixar un llibre començat però sí que puc
assegurar que és la primera vegada que em trobe absolutament satisfeta de no
haver deixat de llegir. Després d'unes pàgines, l'autor va tot directe al
torrent sanguini.
Així doncs, crec
que la composició és complexa; comprèn 120 capítols que es reparteixen en 10
parts que tenen els noms de les sefiroth de la Càbala en posició descendent.
Cada capítol està precedit, per regla general, per una cita de llibres
ocultistes; n'hi ha una que no té desperdici: "Té la bogeria un immens
pavelló on gent de tot arreu dóna pensió, sobretot si tenen or i poder a
discreció". Les últimes pàgines són les millors, lliures per fi de tanta
escatologia i tant premeditat, de vegades, absurd.
Crec que en la
novel·la fa referència a la nostra responsabilitat a l'hora d'obrar, d'actuar.
Crec que mostra com no és una responsabilitat personal, sinó d'espècie. Valga
aquesta cita del llibre per indicar: "La gent està assedegada de plans, si
els ofereixes un es llança sobre ell com un ramat de llops. Tu inventes i ells
creuen. No cal crear més imaginari del que hi ha ".
Umberto Eco és un
bon escriptor profà, qui és molt bo envoltant el Temple, però mai arriba a
penetrar en ell. El llibre encunya el terme dels "Diabòlics" per
referir-se als iniciats en una societat secreta, a la naturalesa esotèrica i és
una mica trist que al final acabe ficant tots en el mateix sac.
El secret del món
i de la nostra existència en el seu origen i destí i en el seu procés mateix
evolutiu segueix sent interrogant solut i privilegiat per literats i filòsofs.
El pèndol de Foucault és una variant de misteri i acció que aborda de manera
contemporània i amb l'estètica de l'obra d'art semblant perquisició fonamental
que ens abraça a tots com homes, i de manera especial es converteix en un
desafiament i un repte per a aquells que encara creiem de manera optimista.
Què més puc dir?
Sí, és difícil i costa mantenir l'actitud necessària al principi però, llegiu
aquest meravellós llibre i no us obsessioneu per memoritzar cada dada ni
assimilar cadascuna de les seues línies. Senzillament tireu-vos a l'aigua i,
manteniu a flotació; deixeu-vos portar per les onades del llenguatge i gaudiu
de la lectura, val la pena.
Mati.
