Les idees de
"indústria cultural" i "consum cultural" van ser encunyades
per Max Horkheimer i Theodor Adorno el 1947 en el llibre Dialèctica de la Il·lustració
.
Aquests autors
estaven preocupats per la formació d'allò que en el seu text deien
"cultura de masses", així com pel paper que se li atribuïa a aquesta
definició. Però, a més, per l'empobriment que el terme "cultura de masses"
representava per a l'art. Posteriorment, van substituir aquesta expressió per
"indústria cultural". Adorno explica que la decisió de prescindir d’ella
obeí al propòsit d'excloure la seva interpretació; afegeix que la
"indústria cultural" ha de ser distingida de la idea d'art popular,
ja que els productes de totes les branques de la indústria cultural són
dissenyats, més o menys d'acord a un pla, per ser consumits per les masses i
determinen, en bona mesura, les formes en què són consumits.
Adorno sosté que
"la serietat de l'art" és destruïda per respondre a interessos d'eficàcia
en l'abast de les masses. Des de llavors el concepte ha estat apropiat i
adaptat a l'aparició de noves indústries per un bon nombre d'autors. Potser la
diferència més significativa siga que reconeixen la importància del treball
dels consumidors en la interpretació i/o construcció de nous sentits respecte
dels productes de les "indústries culturals."
No obstant això ,
emfatitzar la importància de les interpretacions dels consumidors, o posar el
nom en la forma plural, no elimina la idea d'art que està impresa en aquest
concepte. Potser és per això que fins ara no hi ha hagut un estudi sobre
"indústries culturals" que tracte sobre casos d'indústries com la de
la joguina, l'automòbil, la indústria farmacèutica, la del maquillatge o la del
desenvolupament, a diferència d'alguns estudis sobre aquestes indústries que
permeten observar la seva importància "cultural" dins de la societat.
"Totes les
indústries són culturals perquè totes produeixen productes que, a més de tenir
aplicacions funcionals, resulten sociosimbòlicament significatius. És a dir:
són adquirits i utilitzats pels consumidors no només per satisfer una
necessitat (nutrició, alberg, mobilitat, entreteniment), sinó també per produir
sentits segons els seus valors específics i interpretacions del món".
Referència:
Comunicació i
Societat de Daniel Mato
M.
